Anàlisis del doc8

1-.
La paraula veritat és d’ ús elevat però quasi buida de significat, per mal ús. Veritat vol dir concordança amb la realitat, autenticitat, o pur, a vegades més d’ una d’ aquestes coses a la vegada.

2-.
La veritat una concordança amb el món.

3, 4-.
El text esta dividit en dos parts. La primera ens explica la veritat com a puresa i autenticitat, i en la segona ens ho explica una mica més per enllaçar-ho amb la concordança.
La primera part comença amb una pregunta: “Que s’ entén habitualment per “veritat”?”. Aquesta pregunta fa referència al tema del text. En tot el text ens explica això, quin significat li donem a aquesta paraula quan l’ utilitzem. Primer ens diu que l’ utilitzem com a sinònim de pur, real. Ens explica a més que ho cert és real, tot el que es pot afirma que es cert ho podem fer per què ho podem sentir, per què és real. L’ altre ús és el de autèntic. Algunes vegades usem aquesta paraula així per diferenciar dos coses que tenen una aparença molt semblants però que no són el mateix, és a dir que una te la aparença d’ algo que no és.
La segona part tracta de si les proposicions del nostre saber concorda amb la realitat. Però s’ ha d’ anar amb comte i no confondre el que concorda amb la realitat, concorda la preposició i no pas la cosa de que tracta. Per tant aquesta proposició pot avarca qualsevol enunciat sempre i quant es pugui contrasta amb la realitat i es vegi que i esta en aquesta realitat. No és un significat de la paraula que a vegades sigui fàcil de reconèixer, per el mer fet de fer una doble certesa el que es diu sigui correcte i concordi amb la realitat, per això no es sempre fàcil de veure si s’ utilitza bé o no.
Aquest text fa manifest al ús d’ aquesta paraula segons el llatí. Segons aquesta llengua la paraula veritas, veritat, es refereix al rigor a l’ hora de parlar, que s’ oposa a la “mentida” o a l’ “engany”. En el text es veu molt clar per que tracta de la rigorista a l’ hora de parlar sobre quelcom , ja que insisteix en la concordança de la realitat
Altres dos llengües amb un significat clar d’ aquesta paraula, que han tingut molt a veure amb el significat actual, són el grec i el hebreu.
En el grec alethheia, veritat, significa allò que no està ocult, es a dir que es manifesta.
I en el hebreu emunah, veritat, expressa la veritat en el sentit de confiança. En la confiança que es complirà quelcom que esperem. Les diferencies d’ aquestes tres son simples, mentre el grec i el llatí es amb la realitat, en el hebreu tracta de la confiança que aquell objecte sigui el que creuen que és. Les diferencia entre les dos primeres és que mentre que el grec la veritat es tot allò que podem percebre, el llatí es refereix a que l’ anunciat sigui concordant amb la realitat del objecte.

Anàlisis del doc5

1-.
El paisatge que és real només es pot veure des d’ una perspectiva determinada, per això ningú el pot veure sense. Totes les persones, èpoques i pobles, tenen l seu punt de vista. Però això no vol dir que el que veuen sigui fals o il·lusori.

2-.
Cada vida, un món per veure.

3, 4-.
El autor separa en dos parts el text en una ens dona un exemple del que vol explicar i després, en la segona part, ens diu el que vol.
L’ exemple tracta sobre la visió de dos persones d’ un mateix paisatge. Cada una mirarà el paisatge i no hi veure exactament ho mateix. Segons les condicions en que visquis et pot sembla aquell paisatge una mera pradera o un terreny amb herba o el que sigui i en un altre moment et pot semblar un paradís terrenal o per lo contrari un lloc on hi ha el sofriment de moltes persones. Per tant, segons com és la teva situació en el món, si estàs en una crisi una postguerra, un període de prosperitat, etc; i el teu estat d’ ànim, trist, content, etc; el resultat de la visió d’ una cosa es pot veure molt afectada i distorsionada. També ens indica que un es pot deixar de captar una cosa i l’altre no, és a dir, que un no li doni importància a una vaca pasturant i no si fixi en ella , sinó en els pomer de darrera, i l’ altre, el contrari. Per tant, el que nosaltres veiem en un paisatge no és més que un conjunt del que hi ha, de les teves experiències i els teus interessos. Però, seguidament, el autor ens explica que no per què siguin diferents interpretacions de les coses han d ‘ estar incorrectes les dues, ni ser una il·lusió. Per entendre això ens diu que la perspectiva forma part de la realitat i és el que organitza les coses en el univers.
En la segona part podem veure clarament, que la veritat és immutable però que la nostre visió d’ ella és tan plural, que hi ha una infinitat de versions, ja que cada individu, cada època, i al llarg de l’ història, té el seu punt de vista. Afirma més, que cada vida, cada esser amb consciencia, és un punt de vista sobre l’ univers, i té raó ja que com em explicat abans hi ha molts conceptes de cada cosa delimitats pels individus. Inclòs s’ atreveix a dir l’ univers com a l’ omnímoda veritat, quedaria oblidada sense el desenvolupament.
Aquest text té un caire de subjectivisme i de relativisme com a manera de conèixer. Aquestes corrents tracten de que no podem arribar a assolir veritats universalment valides. El subjectivisme creu que esbrinar que és cert depèn de cada subjecte, en contra, el relativisme creu que reconèixer quelcom com a cert depèn de cada cultura.
Una altre corrent bastant estesa, de les moltes que hi ha, és el criticisme, que tracta de que és possible tenir coneixements certs, sempre que es realitzin proves per saber que podem conèixer i contrastar críticament els nostres coneixements amb la realitat.
Aquesta corrent, en contra dels altres dos no creu que la veritat depèn de cada subjecte o cultura, sinó de la realitat, però defensa que hi ha coses que no podem arribar a saber igual que les altres dos corrents.
Hi ha més corrents com el pragmatisme que identifica el que és cert amb el que és útil.
La diferencia d’ aquesta amb les dos primeres, són clares, mentre una defensa que tot ho cert és útil, les altres defensen que tot el que és cert depèn del subjecte, per tant , ell podrà triar si una cosa inútil és certa.

Podem arribar a conèixer?

És una preguntar una mica complicada de respondre. Primer, hem de tindre clar, dos coses: que és conèixer; i els elements que hi intervenen.

Conèixer és un relació entre un subjecte (jo), i un objecte; l’ aprensió d’ un estat de coses que puguin ser compartides amb altres. En altres paraules, no és més que una comprensió de part del subjecte, d’ una persona, a un objecte, les seves característiques i què és.

El subjecte tant sols té dos fons de coneixement, el sentit i la raó. Pels sentits en arriba la informació i la raó l’ assimilar.

Però l’ objecte potser qualsevol cosa, per tant, múltiple i variant. Però a més hi ha gent que a punta que no hi ha alguns objectes, que tant sols els percebem, per tant com saber definir un objecte?.

En conclusió, Si que arribem a conèixer parts d’ alguns objectes, però mai el conjunt sencer, per que no sabem que tenim davant, ja que podem captar-ne que fa i com és, però mai l’ essència, fins que no podem conèixer que és i si és.

Analisis del document 10 del tema 1

1-. El text tracta de l' objectiu de la filosofia, que segons l' autor, és aclarir amb lògica els enunciats filosofics.

2-. La filosifia ha de ser entenedora.

3i4-. Segons el text la filosofia té com a únic objectiu, aclarí unes idees, pensaments i proposicions, que prèviament comprovades que siguin així. Per tant, afirma que és una activitat per que no representa fer una teoria i ja estar, sinó que aquesta teoria la pugui entendre tothom, és a dir, que es tracta d’ activar el pensament de tots fent-li entendre a l’ individu les teories.

En la última frase veiem que l’ autor diu: “La filosofia ha d’ aclarir i delimitar amb precisió els pensaments que d’ una altre manera serien, per dir-ho així, opacs i confusos”. Aquesta frase, potser una mica llarga, és molt simple, només ens diu quin és objectiu de la filosofia, és a dir és simplement el tema principal. No s’ hi pot buscar gaires significats ocults, escrits entre línees. Simplement ens diu que la filosofia té la obligació de ser entesa per tothom, és a dir, que s’ ha d’ explicar tant bé com pugui amb la màxima claredat els pensaments del filòsof. També ens aclara que molt de les proposicions dels filòsof són complexes i dificultoses d’ entendre el sentit que té per el autor. Personalment, crec que té raó en dir que algunes proposicions filosòfiques són no es poden a arribar a entendre fàcilment, i a vegades són imprecises i que s’ hauria de millorar el llenguatge i la seva forma d’ utilitzar-lo.

El autor d’ aquest text es veu clarament que és del mètode analiticolingüístic, en que consisteix en analitzar el llenguatge per fer-ne un millor us i que no hi hagin tants problemes filosòfics per imprecisions i creen confusions. En termes generals, aquests filòsofs no miren de conèixer la realitat, ni investiguen les capacitats o facultats del coneixement, sinó que concentren el seu interès en el llenguatge.

Hi ha altres mètodes, com l’ empiricoracional. Aquest mètode parteix del fet que comptem amb dues fonts de coneixement, els sentits oi l’ enteniment, per mitjà dels quals accedim a dos nivells de la realitat: el sensible i l’ intel·ligible. El primer nivell de la realitat esta constituït per les dades que ens proporcionen els sentits; segons aquestes dades, la realitat és múltiple i canviant. Però a partir dels canvis l’ enteniment concep quelcom permanent en la realitat per mitjà de la intuïció i el raonament.

També hi ha el transcendental, que no mira d’ esbrinar quin és l’ origen del nostre saber, sinó que mira de fonamentar-lo, de donar-ne la raó. Per donar raó del nostre saber en aquests tres àmbits(Què puc fer?, què he de fer?, què m’ és permès esperar?) cal descobrir les condicions del coneixement, d’ acció i d’esperança que són comunes, universal i necessàries per tots els individus.

Aquests mètodes tenen moltes diferencies, la més gran i la principal, és el que intenten fer, mentre que en el analiticolinüístic es busca l’ ús perfecte del llenguatge, el empiricoracional busca el què de les coses, i el transcendental busca la raó de les coses. Una altre diferencia és la utilització de diferents fonts, el primer fa servir la lògica, el empiricoracional els sentits i l’ enteniment, i el últim fa servir una sintesi de la sensibilitat i l’ enteniment.

5-.

Ludwig Josef Johann Wittgenstein, va néixer el 1889 a Viena, capital d’ Àustria. Va estudiar filosofia analítica i postanalítica. Els seus interessos més grans són: la metafísica, l’ epistemologia, la lògica, la filosofia del llenguatge, filosofia de la matemàtica i filosofia de la ment.

Algunes de les seves idees més notables són:

-en els inicis: la estructura del llenguatge lògicament representa la estructura de la realitat.

-Després: el significat d’ una paraula, normalment, és l’ ús en el llenguatge.

Va morir al 29 d’ abril de 1951 a Cambridge, és a dir, al Regne Unit.

Per més informació de l' autor buscar a:

http://www.antroposmoderno.com/antro-articulo.php?id_articulo=616