Thomas Hobbes i Jean-Jacques Rousseau

MicrosoftInternetExplorer4

T. Hobbes i JJ. Rousseau, eren dos dels més grans filòsofs que creien que la societat era un pacte fet per tots els essers humans. Però tenien diferencies del perquè del pacte.

La principal diferencia es que Hobbes té una actitud negativa del caràcter del home i Rousseau positiva. Hobbes va arribar a afirma que “l’ home és un llop de l’ home”, es a dir, que l’ home tendeix a matar als de la seva espècie. Al contrari d’ ell, Rousseau va afirma que l’ home era bo per naturalesa, però que la propietat privada i l’ egoisme són perillosos per una societat pacifiques, convertint l’ esser humà en malvat quan esta en societat.

A partir d’ aquestes idees cadascun dedueix el motiu de fer el pacte i unir-se en societat. Hobbes afirmava que renunciaven a la seva llibertat a canvi de seguretat. Mentrestant, Rousseau defensava que l’ esser humà mogut per una pietat natural canvia la llibertat natural per la llibertat civil, és a dir, de drets, en una comunitat igualitària

Anàlisis del doc. 1

1-.
Aquest text tracta dels fonamens de l’ individualisme possessiu, la llibertat de l’ esser humà de la societat amb les excepcions que ell vulgui i les seves capacitats i persona són exclusiu d’ ell.


2-.
Els supòsits de l’ individualisme.
3-.
Aquest text esta estructurat en varis paràgrafs. El primer és una breu introducció per presentar els fonaments de l’ individualisme.
En el segon paràgraf comença explicar-los. El del paràgraf és el de que tot humà ho és perquè és lliure de dependre dels altres i les seves voluntats, és a dir, que és lliure de no deixar-se influir per els altres.
Uneix la segona idea amb la primera en un segon paràgraf que diu que gracies a la primera idea que som lliurea de relacions amb els altres, en altres paraules que tothom pot esta sol, sense ningú que l’ ajudi ni que estigui amb ell, però si vol pot tenir relacions amb altres humans.
En el tercer paràgraf ens presenta una idea nova. En que ens explica que tots tenim la propietat del nostre persona i capacitats, és a dir, que podem fer el que vulguem amb la nostre persona i les nostres capacitats i que per això no devem res a la societat.
Com en el segon paràgraf, en el quart uneix la idea del paràgraf d’ abans amb una altre. I diu que tot i que la majoria de la persona no es pot deixar, les capacitats sí, per tant pot prestar serveis als altres.
I en el últim fa una síntesis de tots dient que “la societat humana consisteix en una sèrie de relacions mercantils”, que vol dir que la societat es relaciona segons les necessitats i entre aquestes relacions es van fent serveis mútuament.

Definicions 2

· Raó teòrica: és aquella que s’ orienta a contemplació el món, cap el coneixement de la realitat.

· Raó practica: és aquella que s’ orienta cap orientar l’ acció.

· Metafísica: part de la filosofia que es troba més enllà dels sentits.

· Ultimitat: arribar a qüestions ultimes, aquelles que la resposta no admet seguir preguntant.

· Subjecte: protagonista de l’ acció de conèixer, el jo.

· Opinió(Kant): és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert però no en té la seguretat.

· Interès emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.

· Dogmatisme: una veritat és acceptada sense crítica. Que es pot arribar a saber veritats absolutes.

· Escepticisme moderat: creu que no podem arribar a obtenir coneixements fiables, però ens hem de comportar segons el més probable.

· Perspectivisme: Creu que cada un té el seu punt de vista, i per conèixer la realitat hem de fer una síntesi de totes les perspectives.

· Realisme: defineix que la realitat, l’ objecte de coneixement, existeix per si mateixa, independentment del subjecte. Els essers humans només podem captar aquests objectes.

· Idealisme: defensa que la realitat no existeix independentment dels subjectes que la coneix. Només podem captar-ne els fenòmens.

· Noesi: consciencia que s’ obre a la realitat.

· Prejudici(H. G. Gadamer): judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització, etc. Són constitutius del coneixement.

· Ignorància: estat de la ment en què s’ admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.

· Autoritat:Una afirmació s’ accepte com a certa perquè prové d’ algú a qui es concedeix el crèdit del coneixement que té de la matèria.

· Evidència sensible: criteri de la veritat que es basa en les dades dels sentits.

· Adequació: relació de concordança entre el que es diu de quelcom i el que és.

· Coherència: criteri de la veritat que es basa en que una proposició s’ he de deduir lògicament del conjunt que en forma. .

· Pragmatisme: defineix que és veritat el que és útil.

· Consens: arribar a una conclusió entre varies persones.

· Contingent: que actualment és però pot deixar de ser o no haver estat.

· Necessari: allò que és i no pot no ser.

· Virtualitat: conjunt de percepcions i sensacions, generades amb l’ ajuda d’ un suport tècnic, que donen de quelcom físic.

El virtual és real?

Aquesta és una qüestió que pot tindre dues despostes, principalment, si o no. I segurament la que la majoria diria seria la segona, no. Però que és Virtual?
La paraula virtual a vegades la utilitzem com a no real, però és certa aquesta afirmació? No, virtual significa que aparenta quelcom que no és, a vegades és producte de la nostre ment o a vegades és produït per la natura. Això vol dir que el que sigui que és ens sembla, produeix unes sensacions, que no corresponen amb ell. Un exemple seria el miratge, que ens sembla veure una cosa que existeix en la nostre ment o a molta distancia a davant nostre. Per tant, els efecte que provoquen són reals, són perceptibles i existeixen. El objecte, que en el cas dels miratges és aire també.
En conclusió, podem dir que l’ objecte i les sensacions són reals, però que no concorden, és a dir, que totes dues existeixen però les sensacions no representen fidelment l’ objecte sinó una altre cosa.

Comentari del doc. 9

1-. Quina relació s’ estableix en el text entre la “veritat” i la “vida” real de les persones?

• En el text es fa una relació de la veritat amb la vida de manera que la vida és alterada pel coneixement de la veritat.

2-. Quan es pot dir, segons el pragmatisme, que una idea és certa?

• Les idees certes són les que podem assimilar, fer valides, corroborar i verificar.

3-. Trobes alguna semblança entre les afirmacions que apareixen en el text de manera comuna s’ entén per “ pragmàtic”? Quina?

• La manera comuna d’ entendre “pragmàtic” és que sigui pràctic, és a dir. Com diu el text, que podem assimilar, fer valides i verificar.

4-. Pot haver-hi el cas d’ idees certa sense conseqüència de ser practiques? Raona la resposta i posa’n un exemple.

• Sí, hi ha veritats que caduquen amb el temps segons el pragmatisme, i ha altres qüestions certes que, almenys de moment, no ens són útils. Un exemple és que el nucli de la Terra és metàl·lic, això no ens serveix de res però és cert.

5-. William James.

• William James (1842-1910), filòsof i psicòleg nord-americà que va desenvolupar la filosofia del pragmatisme. Va néixer a Nova York el 11 de gener de 1842. El seu pare, Henry James, era un teòleg seguidor de Emanuel Swedenborg; un dels seus germans va ser el gran novel·lista Henry James. William James va assistir a escoles privades als Estats Units i a Europa, a l'Escola Científica Lawrence de la Universitat d'Harvard i a l'Escola de Medicina d'Harvard en la qual es va graduar en 1869. Abans d'acabar els seus estudis de medicina, va partir amb una expedició d'exploració a Brasil al costat del nord-americà nascut a Suïssa Louis Agassiz, i també va estudiar fisiologia a Alemanya. Després de retirar-se durant tres anys a causa d'una malaltia, James es va convertir en professor de fisiologia a Harvard en 1872. A partir de 1880 va ensenyar psicologia i filosofia a Harvard, universitat que va abandonar en 1907, i va donar conferències de bon tros èxit en les universitats de Columbia i Oxford. Va morir en Chocorua, New Hampshire, el 26 d'agost de 1910.

Més informació a:

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/James%20William.htm